El perqué del meu blog: DE L'EMPORDÀ A LA SERRA DE TRAMUNTANA

Cim del Teix, un clàssic de la Serra de Tramuntana

.. jo conec molt bé aquesta terra, aquestes cales i aquestes muntanyes; hi pujo sovint, moltes vegades tot sol. 
Amb dies nets i clars, amb fred i vent, amb boira o neu..
Tan se val; sempre hi trobo el que cerco... 

Serra de Tramuntana, des de Na Seca. Un dels meus racons "secrets" quan em vull perdre.. 

"Torno de la dolçor de les muntanyes

i de veure el mar blau de dalt dels cims:
tot era ple de llum i alegria;
pels plans brillaven tremolant els rius.

Tot era prop i lluny, i tot tenia
com una resplendor d'eternitat;
aquell repòs que l'ànima somnia
per quan aquest camí s'haurà acabat."

(Joan Maragall)

La costa nord de Mallorca des de la Foradada. .

Jo vaig néixer a l'Empordà, la terra d'en Josep Pla, d'en Salvador Dalí i d'en Lluis Llach. 

Ara visc a l'illa dels poetes Costa i Llobera i de Joan Alcover, la que va pintar Russinyol,  i la canta Maria del Mar Bonet...

Jo no sabia que "l'Empordanet" de Josep Pla tenia una terra que li era germana, una illa a la deriva que un dia s'agosarà endinsar-se a la mar. Que compartia els mateixos olors, les mateixes tonalitats en les seves cales, les seves pinedes i els seus pobles vora la mar... On ses muntanyes s'alçen imponents, per poder seguir guaitant, enyorades, el Massís del Canigó..

I jo conec molt bé aquesta terra, aquestes cales i aquestes muntanyes; hi pujo sovint. Moltes vegades tot sol. Amb dies nets i clars, amb fred i vent, enmig de la boira.. Tan se val; sempre hi trobo el que cerco... 

És l'hora d'explicar-vos, amics meus,  els secrets de la Serra de Tramuntana, els seus paisatges, les seves llums, els seus tresors més amagats.. 
I us ho explicará algú que ve de la terra de la tramuntana, de l'Empordà, que ha descobert un altre Empordanet que s'exten des dels cim del Galatzó fins el Tomir, de Sant Elm fins a Pollença, i que mor dins la mar més bella, la que acarona Cala Deià...

Serra de Tramuntana, des del Cim del Massanella

Des del Mirador de "Ses puntes"

Postal d'hivern, camí del Teix. 

Badia de Pollença i Alcudia al fons, des del Coll de ses cases de neu..

Cala Deià, probablement el lloc més bonic del món, i on somnio en fondejar el llaüt de la meva vellesa..

El dia que vaig començar a caminar..

A la dreta, amb els dos germans grans, en Xavi i en David, coronant un cim (no recordo quin..)

De petit ja anava sovint amb el pare i els germans grans d'excursió per les Gavarres, al prelitoral empordanès; al castell de Solius, al Santuari dels Àngels, al Montgrí..  A vegades fèiem bones caminades anant a caçar perdius o conills, a caçar espàrrecs, o caçar bolets... que allà tot ho cacem.. O  anant a pescar davant les Illes Medes o pel Cap de Creus.. Quan el sol sortia ens trobava caminant entremig de pedres i arbustos cap el nostre secret del Cap Norfeu.. Quans records...!  Em vénen a la memòria vells aromes de romaní, de mar salada i musclos al vapor... 


Més endavant va ser amb la "Colla de la barretina", una colla excursionista gironina on el pare i tenia bons amics, vam pujar el Far, el Bassegoda, .. vam fer la "volta dels 40 kms" pel pla de l'Estany (encara les meves cames ho recorden!)..

De la mà del grup excursionista del Bell-lloc, amb el senyor Sabater i el senyor Bosc al capdevant vam continuar la conquesta del pirineu gironí.. El Torreneules, la Tossa d'Alp, els diferents cims de l'olla de Núria, el Bastiments, Pic de l'Infern,.. el Puigmal.
 


Castell del Montgrí, al cor del baix Empordà, excursioneta familiar recordant vells temps.. El Pirineu al fons..

"els Quatre Grans" i en Brac, d'excursió amb el pare a Solius

  Ja fós pujar un pessebre per Nadal, amb fred i neu, o bé a l'estiu en els campaments a Meranges o Esterri d'Aneu, la muntanya mica en mica s'anava ficant dins meu, anava formant part de la meva essència.. 

Era l'esència que destilaven l'olor de pi negre, la terra mullada, les mil flors de tots colors... 
Era el soroll del vent que apretava dalt la carena o que s'esmunyia entremig dels arbres a la fondalades.. 
Era el soroll de l'aigua del desglaç que baixa amb força fent cascades i gorges capritxoses a cada vall.. 
Era el degoteig de la font a l'estiu.. Eren les velles cançons del camí o a la vora del foc...
Era cant del ropit enmig la roureda, el mugit del bestiar pasturejant a les prades o el silenci infinit dalt del cim...

M'encanten els silencis, els llargs silencis, que em deixen escoltar les muntanyes, que em deixen sentir la força de tot el que m'envolta, que em permet veure amb nitidesa tot el que s'amaga fora, tot el que s'amaga dins de mi...

Dalt del cim et sents petit enmig la grandària que t'envolta, però gran per tot e que t'ha donat el camí.. (excursió pels Highlands, Escòcia)

Recordo amb molt de carinyo l'etapa universitària. Va ser amb els companys del col.legi major que em vaig batejar en un tres-mil.  Si no recordo malament el primer va ser el Possets per la vall d'Estós i després l'Aneto amb el seu pas de Mahoma.., la Pica d'Estats, el Monte Perdido, el Vignemale.. 
L'ex-professor i amic Joan Muntaner em va llicenciar en el coneixement i respecte per les lleis de l'alta muntanya. Recordo aquella nit d'estiu de cel estrellat, fent vivac a dos-mil metres, amb el gorro tapant fins les orelles i el sac de domir fins el nas, mentre m'explicava on s'amagava cada planeta, cada galàxia o constel.lació en aquell mar de mil llumetes que teníem per sostre...

Ja fa quelcom més de vint anys que teniem vint anys.. l'edat en que un es menja el món.. Recordo quan amb els col.leges de la facultat de medicina vam decidir una tarda anar caminant fins al Santuari de Montserrat a peu.. des d'hospital de Vall d'Hebron on estàvem estudiant la carrera, atravessant Collserola i de nit! Vam arribar al Santuari de bon matí; en Joan i l'Isaac encara recordaran les ampolles als peus..!

Amb el mateix grup vam fer un recorregut de varies jornades per San Maurici-Aigues Tortes, els Carros de Fóc. Recordo quan una tempesta ens va obligar a refugiar-nos i passar una nit a una cabana de pastors... i quan enmig la foscor va entrar una vaca dins el nostre resguard improvitzat...



Sóc el del mig, fent un anunci de coca-cola (és broma) tot pujant el Possets; en Joan Muntaner és el de l'esquerra, amb el passamuntanyes.

Els Carros de Foc, ja fa gairebé 20 anys..

"Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

Oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,

Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,

Per lo repòs etern, per lo color més blau."

(A la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau)

Arribada a l'illa de la calma


Quan vaig arribar a s'illa, un dels meus neguits era la continuitat amb el muntanyisme, renunciar al piolet i als crampons.., a les grans excursions pels cims més alts dels Pirineus..
Però la descoberta de la Serra de Tramuntana ha superat totes les expectatives. Els isards han estat sustituits per ovelles tretes d'un pessebre, els avets i el pi negre per camps d'oliveres, garrovers i herbes aromàtiques; els glaciars per camins empedrats, marjades de pedra en séc i pous de neu.. 
I a l'horitzó un element nou: un mar d'intens blau que veu morir els cims d'aquesta serralada en la seva cara nord, un espectable de ferotge bellesa que no es troba en cap altre lloc...

Camí de Port des Canonge

Sa Dragonera i Cala en Basset, a l'oest de la Serra de Tramuntana

 

Costa nord, a prop del Caló de S'Estaca

Barranc de Biniaraix

Serra de tramuntana des del Castell d'Alaró

Per sobre els núvols, camí de s'arxiduc

Camí de s'Arxiduc amb fred i neu

Aprop de l'Avenc del Silenci, volta als Tossals

Serra de Tramuntana i costa nord de Mallorca des del Puig d'en Basset

Som-hi doncs, comencem aquest camí junts; ens queda molt per descobrir! 
Per cert, ja que algú m'ho ha preguntat: totes les fotos estàn fetes amb el meu movil!!

"Si véns amb mi,

no demanis un camí planer,

ni estels d'argent,

ni un demà ple de promeses, sols

un poc de sort,

i que la vida ens doni un camí ben llarg.

I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar

el camí que, poc a poc, escrius per a demà.

Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;

per això, malgrat la boira, cal caminar"

Que tinguem sort, de Lluis Llach
(quan vulguis la toquem amb sa guitarra!!)

A reveure!!
Iñaki Llopart



Capítol original 2010, modificat el febrer 2015, novembre 2018.