COLL DES PRAT I CASES DE NEU D'EN GALILEU

Dilluns 21 març. El nou apps que m'he descarregat (Runtastic) per l'iphone m'indica que he caminat 4 hores i 21 min, un recorregut horitzontal de 18,44 kms, he pujat 998 metres i he cremat 1370 calories. No sóc partidari de fer curses a la muntanya, però avui he començat a caminar passades les 11:00 i volia a ser casa abans de que arribéssin sos nins del cole. L'excursió d'avui és fàcil tècnicament i sense perills, doncs tota l'estona anem seguint el recorregut de la GR-221, la ruta de la pedra en sec o el que he anomenat per aquest blog la ruta "transtramuntanenca". Això sí, hem anat fins el seu punt més alt , el Coll des Prat que passa a uns 200 metres just per sota del cim del Massanella. Hem començat a caminar a l'embalssament de Cúber, i el nostre destí ha estat el Puig d'en Galileu, que normalment es fa des de s'altre costat, des de Son Macip, pujant per les voltes d'en Galileu i passant per ses cases de neu que ja en vaig parlar i deixar alguna referència en blogs passats. Avui en deixo unes bones fotografies. Un altre ingredient de l'escapada d'avui són les vistes sobre la Badia d'Alcúdia i de Pollença un cop assolim el coll des Prat, d'on tanmateix tenim unes precioses panorámiques del Puig Roig i del Tomir.

Cases de neu al Coll des Prat

Panorámica des del coll del Prat, quan de sobte, en arribar als 1.200 metres, apareix davant del fatigat excursionista el seu premi: un dels més bonics escenaris de la costa mallorquina.. Serveixi com a portada del blog d'avui.

Aquest és el plànol de l'excursió que m'ha registrat el GPS, on hi he afegit les cotes més importants i us féu una idea de la ruta.

Comencem a caminar des de la Font des Noguer, just passat l'embassament de Cúber ; voltem cap al Gorg Blau seguint el trajecte que va cap al Puig dels Tossals Verds o al refugi que porta el mateix nom, però en arribar a la Font des Prat seguim la GR-221 en direcció Lluc. Fins aquí res nou pels que seguiu aquest blog.

Enfilem poc a poc el camí que va agafant alçada mentre travessa un bonic alzinar.. Novament ens meravellem dels murs de pedra en sec, ..

dels rotllos de sitja de carboner...

En passar per la Font des Prat he sentit l'esquellot d'una vaca que pasturava,  i  m'ha portat a la memòria el resó d'aquell vell poema de Joan Maragall. Com que anava a ritme d'ultra-trail he pensat que ja m'hi aturaria de tornada, per refrescar-me a la font... Així ho he fet, però la meva vaca cega ja no hi era...

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d'esma pel camí de l'aigua, 

se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb so posat ferm d'altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l'esquellot mentre pasturen

l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica

i recula afrontada.. Però torna,

i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l'embanyada testa

amb un gran gesto tràgic, parpelleja

damunt les mortes nines, i se'n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil.lant pels camins inoblidables,

brandant lànguidament la llarga cua.

(La vaca cega. Joan Maragall)

I com explicar-vos de la vida que es respira enmig del bosc.. A la fotografia és difícil d'entreveure els ratjos de llum que s'escolen enmig del frondós bosc d'alzines, i més difícil encara sentir els ocells que ens regalen una simfonia única, un cant de benvinguda a la primavera que avui estrenem..

 Fins hi tot m'he parat per escoltar-los.. No hi entenc d'ocells, però de ropits puc assegurar-vos que n'està ple, i que no ténen por de l'excursionista que s'hi acosta fins escasos metres per demanar-los permis per passar per ca seva..

Ja hem deixat el bosc i seguim pujant, sota els ratjos verticals del sol, pel Comellar des Prat. A mà dreta deixem el Puig de ses Bassetes, i a mà esquerra la Serra dels Teixos (la foto és mirant enrera, en el sentit de la baixada). 

Ara, més amunt,  veiem bé el Puig de Ses Bassetes a mà esquerra i al fons, qué us he de dir: ja ho sabeu: Franquesa, Tossals, Rateta, Alfàbia, Teix.. un pupurri de la Tramuntana; els experts endevinareu fins i tot el Galatzó al final de tot.

Ja estem al punt més alt de la GR, el Coll de ses cases de neu o coll des Prat, a uns1200 metres. Un gran mur de pedra en sec ens recorda que aquí dos senyors d'aquells temps tenien clar on acabaven les seves terres. Allà dalt hi ha el cim del Massanella; des d'aquí també s'hi pot pujar, anant a cercar una escletxa o xemeneia per on és més fàcil. El camí clàssic és des de la possesió de Comafreda que és el que vam fer amb en Xisco i en Carles. Un dia pujarem per aquí..

I ja estem dalt del coll; ens esperen uns xotets que donen un aire pessebrístic al bonic escenari: davant a l'esquerra tenim el Puig de Galileu: està clar que hem de baixar fins al Coll del Telègraf i després tornar a pujar. Darrera el Galileu, a l'esquerra treu el nas el Tomir, que tanmateix amaga darrera seu el Cap de Formentor. Ja tinc ganes de fer el Tomir per veure-ho. Al fons la badia de Pollença i cap a la dreta la seva germana gran, la badia d'Alcúdia.

I aquí deixem testimoni d'un dels elements més característics d'aquestes contrades: les cases de neu. Des del coll des Prat fins a les voltes d'en Galileu hi ha un bon grapat d'aquestes construccions, ara en desús i en ràpida decàdència, que altra temps emagatzemava el dit "or blanc". 

Baixant cap al Coll des Telègraf o Coll de sa Mola (crec que també li diuen el "coll de sa línia"). Al fons el Puig Major i la Serra de Na Rius.

Restes de les cases de neu coll des Telègraf..

i una altra amb el pla de llevant i la badia d'Alcúdia com a teló de fons.

el temps, els fenómens metereológics i les plantes (potser també en Zapatero) són els responsables d'anar esborrant del passat aquesta relíquia..

Però que ningú es preocupi; des de dalt del Galileu, vaig veure que les cases de neu que hi ha a les Voltes d'en Galileu hi estan treballant operaris, i algunes ja estan completament restaurades. Quan pugi el Galileu per l'altra banda ja us ho explicaré. Ara us en deixo la resenya perque veieu com era una casa de neu

Deixem les cases de neu, el coll del Telègraf i enfilem per un caminoi cap el Puig d'en Galileu..

amb aquesta pedra és difícil ensopegar; és de les que es veu..

Cim del Galileu, ultims metres.. Darrera el Tomir, i més enrera Formentor..

I ja som a dalt; ara disfrutem d'unes magnífiques vistes i ja tenim clar que el Tomir no trigarà gaire en "caure". Allà baix Binifaldó i Lluc.

Aqui us deixo unes indicacions perqué ningú es perdi; amb copyright (ses meves xiruques) inclós.



l'autor del blog des del cim del Galileu



Mirant cap a Nord-Oest veiem les "voltes d'en Galileu", que és el camí de pujada clássic per fer el cim que hem fet avui. Es veuen les "S" que fa aquest vell camí de nevaters que arriba fins al municipi d' Escorça. Tanmateix s'intueix l'anomenat "Entrefoc", inici del Torrent de Pareis que ens durà fins Sa Calobra en una de les rutes més clássiques de l'illa no exenta de perills i emocions.. 

Apuntem amb la cámara cap a nord i veiem el Puig Roig i tanmateix el camí que el cerca; veiem el quarter des Carabiners i el Cosconar .. però tampoc adelantarem aconteixements d'una bonica excursió que farem un d'aquests diumenges (unic dia que els senyors March, una senzilla familia de Mallorca, permeten el pas per la seva finca..)

i tornem a mirar cap a llevant... Respirem profundament i ens omplim dels aromes que ens du fins aquí dalt la tramuntana... i si seguim respirant encara més profundament, amb els ulls tencats, sentim a dins la remor de la mar salada, de barques marineres i gavines.. que em racorda que sóc viatger de la mallorquina nau que parlava el poeta, mentre deia adéu a la seva Pàtria estimada..

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;

O serras desiguals, que allí en la patria mia

Dels nuvos é del cel de lluny vos distingia

Per lo repós etern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montsey, que dés ton alt palau,

Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,

Guaytats per un forat la tomba del Jueu,

E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

(Oda a la Pàtria. Bonaventura Carles Aribau; 1832)

Fins aviat!!

PASSEIG FAMILIAR AL CALÓ DE S'ESTACA

Avui és diumenge, i tenim per endavant una bonica jornada familiar. Tothom s'ha encalçat les botes de muntanya, quatre entrepans i som-hi!.

No saben que van a ser protagonistes del tercer capítol del "Seguint les passes de l'Arxiduc": avui visitarem la possesió de s'Estaca i després baixarem fins al caló de s'Estaca, un llogarret idílic que ens parla de velles històries de pescadors.. Excursió apte per tots els públics. 

Les ombres de pare i fill projectades a la paret seca davant s'Estaca.



 

posta de sol a s'Estaca


Despres de deixar Valldemosa, un cop arribem a la cruïlla per anar cap a Deià-Soller a la dreta, o bé Estellencs a l'esquerra, seguim aquesta darrera per ben aviat trobar un trencant a mà dreta que baixa cap a la Marina de Valldemossa. La baixada cap al port de Valldemossa recorda al de la baixada a Sa Calobra, una carretera molt estreta amb molts revolts, que baixa de 600-700 mtrs fins al mar en pocs kms. Ens crida l'altenció el Salt des Torrent, que baixa amb força i carregat d'aigua. En una de les darreres corbes trobem un portell a mà dreta, on trobem el camí de s'Estaca. Hi ha un troç més ample on es pot deixar el cotxe.

El camí va seguint la mateixa cota durant la major part del trajecte, amb precioses vistes sobre aquesta part de la costa nord, i passarem per diferents possesions que mirem amb enveja malsana per arribar finalment a la possesió d'estil colonial que es va fer l'Arxiduc:s'Estaca. Després el camí baixa bruscament per anar fins al caló de s'Estaca o bé anar fins la Foradada.



Camí de s'Estaca; la Foradada queda a mà dreta i fa cent anys s'hi podia arribar seguint el"Camí de la Mar". Avui en dia ja no existeix aquest camí, donat que com que era de la mar, aquesta el va engolir i ha desaparegut en bona part; ja vaig explicar en el darrer blog que es pot fer però s'ha de fer una mica el chimpanzé: aviat ho farem i ho explicarem.

Aprofito una de les "Històries de la Serra" per posar de guió al nostre document fotogràfic:



S'Estaca, terra de mariners:

Tothom a Mallorca coneix s'Estaca com la casa que l'actor nord-americà Michael Douglas té a l'illa i que comparteix amb la que va ser la seva dona, Diandra. Els que saben que s'Estaca va ser la possessió que l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria va "regalar" a la seva al·lota mallorquina, Catalina Homar, no són tants. I els qui identifiquen s'Estaca amb un llogaret de pescadors on tenien el port base els millors i més valents pescadors de Mallorca, en paraules, una vegada més, de l'Arxiduc, són un grup encara molt més reduït.



S'Estaca, avui, en començar a caure el sol..







S'Estaca ahir..

   

S'Estaca és, doncs, un petit indret de la costa, al terme municipal de Valldemossa, a mig camí entre sa Foradada i el Port de Valldemossa, constituït per una vintena de casetes que, originàriament, eren els habitacles on els pescadors valldemossins tenien el cau durant les seves dures jornades de feina. Ara ja no hi romanen pescadors ni mariners, però s'Estaca és, de segur, un dels llocs més bells, suggerents i màgics de tota la Serra de Tramuntana.

En l'actualitat, les petites casetes dels pescadors s'han convertit en refugi de cap de setmana o de vacances dels seus propietaris o usufructuaris, però darrera d'aquesta bella postal hi trobam nombroses històries de persones, històries farcides d'alegries i tristeses, però sobretot de vivències humanes.

 



L'Arxiduc ens descriu, a la seva magna obra Die Balearen, s'Estaca que ell va conèixer, a la segona meitat del segle XIX, com un llogaret de pescadors format per 14 casetes, que ell mateix havia autoritzat construir. També conta que es va encarregar de millorar els accessos a la cala per facilitar el trànsit de persones, especialment quan anaven carregades amb els coves de peix per dur a vendre.

En aquella època, els pescadors valldemossins es repartien entre els que tenien la barca a s'Estaca i els que la tenien a sa Marina, que és com anomenen el Port de Valldemossa els habitants de la zona. 

La vida no devia ser fàcil i els pescadors restaven a s'Estaca tota la setmana, fins que el dissabte a migdia o a l'horabaixa tornaven a Valldemossa. Passaven el diumenge a la vila i el vespre, o el dilluns de matinada, retornaven a s'Estaca carregats amb la roba de la setmana i els queviures necessaris per a la seva supervivència.



Caló de s'Estaca



Els mesos d'estiu eren l'època de feina més intensa. Els pescadors deixaven s'Estaca i el Port de Valldemossa i es dirigien a les badies de Pollença i d'Alcúdia a pescar. Hi anaven navegant a la vela llatina o al rem, quan el vent no bufava. Feien grups de cinc o sis llaüts i habilitaven unes barraques en alguna cala per romandre-hi. En paraules de l'Arxiduc, allà "duien una vida feliç i lliure". Ens manca l'opinió directe dels pescadors. Cada cert temps, un llaüt se'n duia la pesca de tota la flota a vendre a Alcúdia o a Pollença.

D'altres, prenien la ruta de l'oest i es dirigien cap a Andratx, Peguera i Santa Ponça. La manera de pescar era la mateixa, i el peix que agafaven arribava fins a Palma en carro o en diligència.

 

Caló s'Estaca, detall teulades



Així passava bona part de l'estiu, concretament fins a mitjan agost. La Mare de Déu d'Agost, que se celebra dia 15, és la patrona de sa Marina, i llavors tots els pescadors tenien una cita ineludible. Tornaven a Valldemossa per passar-hi les festes i retrobar-se amb la família. Passats uns quants dies, els pescadors es tornaven a embarcar i continuaven la seva vida habitual. En alguns casos, segons els resultats i la quantitat de peix que treien, els que pescaven a la badia d'Alcúdia passaven a Cala Rajada i anaven baixant per la costa, alternant els dies de pesca amb els de navegació, fins a arribar al sud de Mallorca, des d'on passaven el Cap Blanc, travessaven la badia de Palma i arribaven a les costes de Ponent, passaven el freu de sa Dragonera i tornaven a la costa valldemossina.

En paraules de s'Arxiduc: "un llogaret de pescadors on tenien el port base els millors i més valents pescadors de Mallorca"

Amb els primers temporals de setembre, els pescadors quedaven a s'Estaca i a sa Marina, i els dies de pesca es reduïen per mor del mal temps. A l'hivern quasi no pescaven. Quan no podien sortir a la mar, els pescadors es llogaven a terra i treballaven a les vinyes de s'Estaca, on s'obtenia un vi vertaderament excel·lent" (http://histories.serradetramuntana.net/s_estaca_terra_de_mariners/)

Les vinyes de s'Estaca, viyes verdes vora el mar..

VINYES VERDES

(Josep Maria de Segarra 1894-1961)

Vinyes verdes vora el mar:

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes, i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster:

sou més fines que l'userda.

Verd vora el blau mariner,

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs

vora la vela que passa;

cap al mar blinqueu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l'hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu

al llagut i a la gavina

i el fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina ...

Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor ...

Dins del cep s'adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d'or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor ...

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau de cap al tard ...

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

I amb aquests poema, aquesta historieta de pescadors i aquestes boniques fotos segur que a més d'un s'animarà a fer aquesta bonica passejadeta familiar. Que la disfruteu!!

Posta de sol des del camí de s'Estaca; la fota l'ha feta sa meva filla de dotze anys!!


Fins aviat!!

ROMÀNTICA BAIXADA A "LA FORADADA" DES DE SON MARROIG

El rastre de l'Arxiduc ens porta avui fins a Son Marroig, el nostre punt de partida per baixar a la romàntica península de la Foradada, una bonica excursioneta que us recomano fer amb família (veure mapa final blog)

De ben segur que molts heu estat a la antiga posesió de s'Arxiduc, i probablement haureu visitat el museu, la tafona, i tanmateix us haureu quedat extasiats contemplant l'espectacle que ofereix la costa nord des de la glorieta de marbre que hi ha al jardí: el blau del cel es troba amb el blau marí, enmig d'un silenci només trencat per les gavines i les ones que trenquen en l'escarpada costa...

Josep Pla, al seu llibre "les Illes" descriu així el seu pas per aquestes terres que visitem avui:

“Després de Valldemossa, passat el coll, la carretera enfila francament la costa nord-oest de l’illa i és com una tangent a l’imponent penya-segat. Hom entra en les possessions vastíssimes del difunt Arxiduc d’Àustria, que ha deixat tan bona memòria, els hereus del qual ara tallen els arbres amb una inconsciència indescriptible. De tant en tant, sobre la carretera, que en certs moments passa a set-cents metres d’alçària, hi ha uns miradors des dels quals es veu, en dies clars, una extensió immensa de mar, i en dies opacs el pur buit còsmic esponjat en la boirina blanca-blavissa"..

Vista des del saló de Son Marroig

Pels que no heu llegit el blog del Teix, on explico quatre coses de l'Arxiduc que he tret d' una conferència de l'associació Amics de l'Arxiduc de l'any 2009 que ho explica:

"Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena i Borbó va néixer al palau Pitti de Florència el dia 4 d’agost de 1847. Era el novè dels deu fills de Leopold II de la Toscana (1797-1870) i de Maria Antonieta de Borbó (1814-1898). En el marc de les guerres d’unificació italianes, el 27 d’abril de 1859, Toscana va rebel·lar-se contra els grans ducs: Leopold II i la seva família varen haver de fugir cap a Àustria, el Ducat es va incorporar al nou regne d’Itàlia, i durant alguns anys, Florència en fou la capital. Lluís Salvador tenia dotze anys. A part de les llengües maternes (italià i alemany), al llarg de la seva vida va aprendre a parlar llatí i grec clàssics, txec, hongarès, àrab, francès, anglès, català i espanyol. Ben jove, començà a viatjar, i als catorze anys (1861) va anar a Venècia per motius de salut. Fruit d’aquest viatge és el seu primer llibre Excursions artistiques dans la Vénétie et le littoral (1868), encara que un any abans havia arribat per primera vegada a Mallorca i començava la seva llarga relació amb la nostra illa. El 1869 ja havia estudiat la possibilitat de comprar un iot, però no fou possible en aquell moment; en canvi el 1871 va encarregar-ne un a les drassanes de Fiume: el va botar el 22 d’agost de 1873, i va rebre el nom de Nixe (Ondina a la mitologia germànica). Com a complement a les seves possessions a Mallorca i el Nixe, el 1877 va comprar Villa Zindis, vora de Trieste, la qual es va convertir en la residència complementària i alternativa a Miramar, especialment per passar-hi l’estiu i la tardor. L’esclat de la Guerra Europea el va sorprende a Zindis, d’on va haver de patir a Gorizia per raons de seguretat. L’entrada d’Itàlia a la Guerra el va dur més al nord, a Brandeis, on va morir el dia 12 d’octubre de 1915.

L’herència literària: la seva obra.

A les Balears, l’Arxiduc es va convertir en un personatge de rondalla, en el protagonista de multitud d’històries, reals i altres, atribuïdes. Els historiadors com Sebastià Trias han delimitat tres aspectes ben diferenciats de la personalitat de l’Arxiduc: el popular, el propietari i el científic. La imatge popular s’ha format a partir d’una gran quantitat d’anècdotes que se li atribueixen (la major part apòcrifes) que ens han transmès una imatge d’un Arxiduc despreocupat del seu aspecte i de les convencions socials, ecologista, maniàtic, de geni curt i de gran cor. El poble mallorquí va quedar encantat amb aquest home ric i poderós, però alhora senzill, que els parlava en llur llengua. Com a propietari, a Mallorca va comportar-se com un senyor absentista que llogava les terres i en deixava l’administració en altres mans. Com a científic l’Arxiduc va escriure al llarg de la seva vida, sense comptar edicions successives ni traduccions, al voltant de cinquanta-cinc llibres. Va publicar la primera obra l’any 1868, quant tenia vint-i-un anys, es tractava d’un llibre de viatges: Excursions artistiques dans la Vénétie et le littoral. Des de llavors, va anar publicant llibres regularment, el darrer, Auslug-und Wachttürme Mallorcas (Torres i talaies de Mallorca), publicat pòstumament el 1916. Ell mateix pagava la publicació dels llibres, que no posava a la venda, sinó que regalava als amics o parents; comptava amb nodrit equip de col•laboradors ja que qualsevol persona que tingués un cert prestigi com a investigador o artista era especialment ben rebut a Miramar. Entre els anys 1869 i 1891 va publicar els set volums del Die Balearen in Wort und Bild Geschildert (Les Balears descrites per la paraula i el gravat), una enciclopèdia on es descriuen tots els aspectes de la realitat de les Balears de la segona meitat del segle XIX: Les antigues Pitiüses (volum I, 1869, 309 pàgines), Mallorca (primera part, volum II, 1871, 665 pàgines), Mallorca (segona part, volum III, 1880, 931 pàgines), Mallorca (tercera part, volum IV, 1882, 309 pàgines), Mallorca (quarta part, volum V, 1884, 799 pàgines), Menorca (primera part, volum I, 1890, 595 pàgines) i Menorca (segona part, volum II, 1891, 463 pàgines).



El Miramar de l’Arxiduc.

Miramar està situat a la serra de Tramuntana mallorquina on hi predominen tres comunitats vegetals: el domini culminal, l’alzinar i el pinar. També, tal i com diu l’Arxiduc Lluís Salvador, poden distingir-se tres zones ben diferenciades: la muntanya, el replà intermedi i la costa. L’element més característic de tot Miramar és sa Foradada, una gran península que entra a la mar, ben davall les cases de son Marroig que l’Arxiduc descriu així: Unida per un coll de conglomerats amb sa ribera, s’allarga sa península de sa Foradada; una formació fantàstica en la que ses estratificacions qui es capfiquen cap a llevant tenen s’apariència dels costats d’un acorassat; mentres que ses qui s’aixequen cap a ponent formen timbes. Als seus llibres, l’Arxiduc destaca dos tipus d’accidents naturals de Miramar: les fonts i les coves. Les fonts s’usen al Die Balearen com un dels elements naturals més importants per descriure el paisatge: la font de s’Abeurada, font Coberta de sant Ramon, font de sa Cova, font de s’Ermitanet, font de s’Estaca, font Figuera, font des Poll i font de son Galceran. Respecte les coves, l’Arxiduc anomena tretze coves a Miramar: cova del Beat Ramon, cova Blava, cova Busquera, cova del Camí del Guix, cova des Contrabando, cova de s’Ermità, cova de s’Ermità Guillem, cova des Llevant, cova des Morts, cova des Olors, cova de Ponent i de cova son Marroig. A les terres que va adquirir l’Arxiduc, hi havia cases de possessió, algunes molt grans: Miramar, son Galceran (adquirida el 1875), son Marroig (adquirida 1877), son Moragues (adquirida el 1883), son Ferrandell (comprada el 1890), son Gallard, son Gual (adquirida el 18994), sa Pedrissa i can Costa. Els boscs de Miramar han estat des del segle XIII el lloc escollit com habitatge de molts ermitans, el primer dels quals va ser Ramon Llull. L’Arxiduc parla abundantment de l’ermita de la Trinitat i dels ermitans que hi habitaven ja que tractava freqüentment amb ells. Respecte les torres, estava molt interesat en les fortificacions antigues de Mallorca, a les quals va dedicar dos llibres encara que aquest interès es va veure completat amb la compra d’algunes fortificacions costaneres: la talaia de la Trinitat i la torre de sa Pedrissa (Miramar) i dues més a fora de Miramar, la de sant Elm (Andratx) i la de ses Ànimes (Banyalbufar). L’Arxiduc va adquirir l’any 1878 la famosa torre de la Trinitat construïda el 1579, amb forma cilíndrica, de set metres i mig d’alt per sis de diàmetre. Amb aquesta iniciativa de protecció i preservació del patrimoni adquirir l’any 1898 la torre de sa Pedrissa i a partir de 1884 reforma la torre de son Mas.




Son Marroig ahir

L’Arxiduc Lluís Salvador i la natura: l’ecologista primerenc.

L’amor per la natura no era sols qüestió d’estètica o filosofia, naixia del profund coneixement de les ciències naturals, que. Segons diu ell mateix, era el seu estudi preferit: per exemple, a partir de la compra de Miramar, l’Arxiduc va privar de tallar-hi els arbres i va protegir els animals. Ell no era un estimador passiu, aquesta valoració del paisatge i el respecte al medi natural no el va deturar de fer-hi un gran nombre d’actuacions. Entre els anys 1872 i 1915 hi va fer traçar multitud de camins, que permetien anar a tot arreu, i va fer bastir entre d’altres elements, tres capelles, quaranta-quatre miradors i quinze berenadors i pedrissos.

L’Arxiduc era fill del seu temps i la seva època, un temps en el qual els ideals romàntics d’estimació a la natura, d’enyorança de temps passats i d’idealització de mons exòtics eren encara vigents." (de la conferència "Paisatge de s'arxiduc" de l'Associació Amics de s'arxiduc, any 2009)

Son Marroig aquest matí quan hi he passat: exactament igual com ho han descrit els poetes i dibuixat els pintors que s'hi han aturat abans que jo

 

Us he de confessar que el blog d'avui ha estat molt complicat, no tant per la feina adicional de cercar la vida i miracles del nostre estimat arxiduc, tot remenant pàgines de la història i arxius fotogràfics antics, sinó per tenir que seleccionar les fotos del blog i no poder posar-les totes perquè seria massa llarg.. Si el darrer blog era de color verd (veure volta als Tossals..) el d'avui es de color blau, d'infinits blaus... 

L'any 1624 Son Marroig era propietat de Gabriel Masroig de la Foradada i el 1685 es valorà en 11.000 lliures. L'any 1863 passà a la família Cortei, que la veneren finalment a l' Arxiduc Lluis Salvador, que la considerava una de les cases més ben situades de l'illa i imprescindible per al seu projecte de reconstruir el Miramar lul.lià. No va ser una operació fàcil i quan finalment l'adquirí fou per un preu molt superior a la que corresponia però, segons diu el costumari popular deianenc, l'Arxiduc afirmava que amb tots els doblers que havia donat "no havia pagat ni el forat de Sa Foradada". Emprà el petit port natural per a tenir-hi el seu vaixell, el Nixe i omplí els seus olivars de miradors. 

pels jardins de Son Marroig

Son Marroig fóu sens dubte la finca favorita de s'Arxiduc. La va reformar conservant la seva torre fortificada del segle XVI i va realitzar ampliacions d'estil italià. La casa està rodejada d'una terrassa i un bonic jardí.



Mirador de Son Marroig

   
 El  mirador de Son Marroig és un templet de marbre de Carrara i fou construï per l'Arxiduc imitant el que hi ha damunt la illeta del jardí Pallavicini, a Pegli, a prop de Gènova, que a la seva vegada imita el tholos grec. S'aixeca sobre una base circular de quatre graons i consta de vuit columnes jóniques.

Aquí passava les hores s'Arxiduc contemplant les boniques postes de sol..

Deixarem per una estona Son Marroig per anar a cercar un camp d'oliveres per on passa el camí que féu l'arxiduc fa més de 100 anys per començar a baixar a la península de sa Foradada.


Les oliveres d'avui..



Les oliveres d' ahir..Quan camino per Mallorca m'adono que trepitjo continuament una història que desconec, però que ja comença a ser una mica meva,..



Reconec que m'he distret una bona estona contemplant el paisatge; l'escapada d'avui més que excursió és una pasejadeta.. El dia és espectacular i més tinguent en compte que ha plogut la resta de dies de la setmana.. Som a principis de març i la primavera ja vol esclatar..No tinc cap pressa..

Son Marroig enmarcat d'oliveres 

 

Tot d'una que deixem els camps que envolten la bonica possesió mallorquina, comencem a baixar pel vell camí que va fent ziga-zagues, convertint cada corba en un bonic mirador por on anem veient aquesta península que va enamorar a l'arxiduc cada cop més aprop.



Península de la Foradada



La foradada ahir.. Erwin Hubert (Viena,1883-Palma,1963)
 pintor dedicat principalment a l'aquarel.la que va contribuir a la difusió internacional de Mallorca. 

A l'aquarel.la es veu en primer terme la torre-capella del Beat Ramon Llull, actualment en ruïnes; serà en el proper capítol que ens portará aquí des de Miramar seguint aquesta ruta lul.liana.

Mentre baixem ens crida l'atenció l'espectacle que ofereix l'erosió en les parets que anem deixant, formant bóvedes, concreccións calcàries i cavitats més pròpies de les coves d'Artà


detall erosió..






 Espectacular; jo també vaig quedar bocabadat. Ja he comentant en algun altre capítol del blog que la Serra de Tramuntana i l'illa sencera és com un gran formatge de Gruyère.

I seguim baixant, disfrutant del moment, del silenci, omplint el pit de l'olor que desprenen els pins que s'aferren en aquestes parets verticals i la terra mullada per la pluja recent. A mesura que baixem anem sentint el soroll de les onades trencar sobre les roques, que mica en mica van cedint a la constància de la mar i del pas del temps tot precipitant-se al fons del mar..

Un pi mort contempla la Foradada

Ens adonem que la península de la Foradada és més gran del que ens pensàvem, i molt alta, d' uns 80 metres segons he llegit, i al forat que li dona nom té un diámetre de 18 metres: s'hi podria carregar un castell de 9 amb folra i manilles!!
I pins, grans pins que arriben fins gairebé la punta de la península.. I el blau intens de la mar agafa colors turquesa en perdre produnditat..



La Foradada enmarcada per pins..



El blau cel es troba amb el blau marí...

 Passejar per la península de la Foradada és un plaer indescriptible; només m'ha faltat la canya de pescar perque el matí hagués estat perfecte.

Blaus turqueses..

 

Tornant "les Illes" de Josep Pla,  diu així:

Aquestes cales són típiques de la grandiosa costa nord de Mallorca: botànica retorçada, corrosió del mar, algun pi corpulent, jocs de cel, mar i rocs afrontant amb l’escenografia, amb la il·limitada dispersió, amb l’excepcionalitat permanent. Ara bé: és possible de pintar l’infinit? ¿S’ha de pintar l’excepcional? Jo crec que no. Ni l’oda infinita, ni la melodia infinita, ni el mar infinit, no són pintables” (Pla, Josep: Illes mediterrànies, 114-115)

La Foradada - fixeu-vos amb els pins que hi ha al damunt (son ja grans), ens dónen una refència del tamany d'aquesta roca..; anem-hi!

El petit llibre de l'arxiduc titulat Somnis d'estiu ran de mar constitueix una autèntia obra de prosa poética sobre el paisatge de Miramar i la Foradada. Va veure la lluma a la impremta La Sinceridad, de Sóller, al 1912. Josep M. Llompart, definex l'obra com un petit llibre de contemplació, i afegeix: «El poeta —es bien lícito llamarle así— se sienta en soledad ante el promontorio deslumbrante de Na Foradada, y, poco a poco, su mirada se hace contemplativa. Desde las cosas y los seres más grandes y más remotos... hasta los más pequeños e inmediatos... son objeto de la sutil operación contempladora, que, a partir de la curiosidad del naturalista, del científico, del lingüista, de todo aquel que analiza cosa por cosa, transciende a un conocimiento esencial de la naturaleza, de la vida y del espíritu humano».

Diu s'arxiduc:

«En aquesta solitud de sa vorera sa veu humana casi destorba i quan aquí un parla amb un altre ho fa petit com si tengués por de rompre aquest elevat silenci. Un té por d'introduir un desacord en aquest acord de sa naturalesa a on tan sols ressalta es girar de ses valzies a l'entorn de ses timbes llunyadanes, que sembla acompanyar es rítmic batre de la mar. Casi se sent un temptat de retenir sa respiració a fi de poder escoltar millor (…) A vegades corren els nigulats prop de ses muntanyes i llavores van cap enrere com empesos per una força invisible, i és que d’allà ses muntanyes hi ha un altre vent qui los serpenteja. S’aire reposa tranquil lo mateix que la mar, o millor dit, aquesta reposa perquè no hi ha vent, i així sa nostra ànima en aquesta tranquil·litat de sa naturalesa reposa doblement. Perquè si veim reflectits els nostres sentiments dins sa naturalesa, per altra banda també sa naturalesa influeix damunt noltros excitant, inspirant o tranquil·litzant, segons ses circumstàncies. És una influència de la qual en els primers instants de possessionar-se de noltros no mos ne temem; no la podem tocar, ni veure, i la sofrim inconscientment. És un ambient consemblant a s’esfera d’idees dins la que fórem educats i que per lo mateix nos proporciona també s’educació. És es to que dóna sa naturalesa. Per tot aquest contorn hi fa ombra, però fins ara havia resplandit aquí es sol. Ses roques són encara calentes, i s’olor des fonoll marí umpl de tal manera s’aire, que s’embatol no és capaç de dur-les-se’n i quasi entabana. Ses ombres llunyanes tornen blavenques. Ses roques que encara banya es sol passen des color vermell de coure a n’es dorat. Cap barco es veu en tot s’horitzó, sols ses barques de sa fantasia caminen cap envant, i malgrat això no s’experimenta aquí sa sensació d’isolament que s’experimenta damunt una muntanya. S’ona, aquí, apar que junti tot el món en una abraçada gegantina i que a tots nos reunesca. Sovint he escoltades ses ones i moltes vegades me sembla que modulen conversacions de coneguts estimats qui són a lluny. Hores i hores les he escoltades i sempre me sembla que diuen coses noves». (Arxiduc L. Salvador: Somnis d'estiu ran de mar, 6-8, 60)







Racó de la Foradada

Aquesta petita edificació que veiem al tram final de la part perpendicular de la península,  també és de l'època de s'Arxiduc, ara convertit en un petit bar per a turistes a l'estiu, i es troba a al final de la part perpendicular de la península de la Foradora. A 3 euros el suc de taronja!: seguirem bebent aigua.. (sóc català, recordeu) La foto està feta des de la part més alta, i us podeu fer una mica la idea de l'alçada.
Si us fixeu s'endevina la caleta (el racó de la Foradada) on l'arxiduc s'hi va fer un mollet pel Nixe, el seu  vaixell que era com la seva segona casa...

Ja estem dalt  la Foradada

I aquest és el paisatge que ens trobem passejant per dalt del llom: pins, pedres i arbustos.. cal portar calçat d'excursionista adequat per aquest darrer tram i ser prudent. Al "forat" s'hi ha de baixar amb cordes i tenir experiència en escalada.

Mirant cap a  Deià (Est), veiem el puig de Bàlitx, el Puig Roig, i s'intueix el Puig Major..

Mirant a Oest, cap a la Marina de Valldemosa, veiem els  Puntals de Planície que ens tapen el Galatzó, i al fons l'illa de la Dragonera..
En primer terme, poc apreciable a la foto tenim Miramar, s'Estaca, el mirador de ses ànimes..

Des la Foradada, veiem Son Marroig dalt i el camí de baixada..



A la punta..

i seguim mirant cap un costat...

i cap a l'altre..

Ens hem acostat una mica al "forat" de la Foradada, però  fins aquí hem arribat; baixar més seria una temeritat..
Fixeu-vos en la gavina que està apunt de passar per davant la roca...és la gavina de la cançó de Marina Rossell:

"Oh! Gavina voladora que volteges sobre el mar
I al pas del vent, mar enfora, vas voltant fins a arribar
A la platja assolellada, platja de dolços records,
On dia i nit hi fa estada la nina dels meus amors...

Quan la vegis sola prop de la quieta onada,
Dona-li la besada que li envio més fervent,
Digues-li que sento dolça melangia
I que en ella penso en tot moment"

Bonic paisatge mediterrani..

UN CONTE DE PRINCESES

Dels molts personatges que arribaren a formar part del paisatge de la Serra de Tramuntana, un dels més pintorescos era sens dubte l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. Una neboda seva el descrigué així: "Viu com un pagès, sols porta sandàlies i pantalons de tela amples. La seva pell, cremada pel sol, és de color vermell coure. Treballa sense parar al seu jardí paradisíac i a les seves formoses vinyes."

Lluís Salvador, certament, lluïa un estil poc habitual entre els nobles de l'època. Un dia una família noble mallorquina el convidà a sopar, tot i que prèviament li feren entendre que calia que es vestís d'acord amb el seu rang. Així doncs, quan aparegué vestit amb l'uniforme d'arxiduc va causar una gran sorpresa. Molt contents estaven els amfitrions fins que se serví la sopa, moment en què Lluís Salvador, davant la mirada estupefacta dels presents, l'abocà dins les butxaques i a continuació s'aixecà i proclamà: "Han convidat la meva vestimenta, no a mi. Ara la meva vestimenta ha sopat i ja puc anar-me'n."
Podríem aventurar, fins i tot, que aquest noble fou un precursor dels hippies si no fos per una labor meticulosa d'investigació que el portà a escriure -conjuntament amb tot un equip d'artistes i ajudants- una obra etnològica sobre l'arxipèlag que és una referència per als historiadors fins avui en dia.

Profundament enamorat de la bellesa de la Serra, es convertí en propietari i protector de bona part de la costa nord entre Deià i Valldemossa. D'altra banda, la Tramuntana el protegia a ell, per tal com es convertí en el seu refugi lluny de les normes i cerimonials als quals es veia sotmès quan residia a l'imperi austrohongarès, governat pel seu familiar l'emperador, un Habsburg com ell.

Però justament pel fet de ser tan diferent es convertí en confident i bon amic d'un altre membre d'aquesta família: l'emperadriu Elisabet, coneguda com a Sissí, que vingué a visitar Lluís Salvador en tres ocasions, habitualment d'incògnit. Fou a finals del segle XIX. En una de les seves estades visità s'Estaca, avui propietat de Michael Douglas i Catherine Zeta-Jones (veure el proper blog). Allà es trobà amb Catalina Homar, adorada per l'arxiduc, una al·lota mallorquina de família senzilla que de segur posseïa un carisma tan potent com el paisatge que els envoltava. Un testimoni descriu aquest moment que compartiren l'esposa de l'emperador austríac i la jove, filla d'un fuster, de família de pagesos mallorquins: "Les dues dones conversaren com si es coneguessin de sempre."

Catalina Homar, la madona de s'Estaca

Sissí recorregué a peu alguns dels camins de la Serra de Tramuntana que avui formen part de la xarxa senderista i, amb Lluís Salvador al seu costat, somià amb aquesta llibertat d'esperit que la Tramuntana aconsegueix transmetre. Alguna vegada acompanyà l'arxiduc a un esdeveniment social al Casal Solleric a Palma, però sense donar el seu nom vertader.

Les vinyes que hem esmentat a l'inici del relat, on tant li agradava treballar a Lluís Salvador, produïen uns vins que agradaven -i molt- a uns quants. El moscatell i la malvasia de s'Estaca, elaborats sota la supervisió de la molt capaç Catalina Homar, aconseguiren premis en exposicions a Barcelona, Madrid, París i, fins i tot, a Chicago. És possible que d'alguna manera portessin la màgia de la Tramuntana dintre seu, la mateixa màgia que captivà un arxiduc defugit de la seva posició social i d'una emperadriu que trobava la pau a la Mediterrània. Personatges històrics que per uns moments aconseguiren escapar a les pàgines de la història per viure la felicitat de les coses senzilles. Tan senzilla com és la bellesa d'aquest paisatge fet per ensenyar-nos a somiar (de http://histories.serradetramuntana.net/on_sissi_troba_una_anima_germana)



Sissí l'Emperadriu, dotada de gran bellesa, es va caracteritzar per ser una persona rebel, culta i avançada per a la seva època: fumava, parlava diversos idiomes, tenia cura de la seva figura, va viatjar per nombrosos països i detestava el protocol de la cort imperial vienesa.

 I tornem a la nostra excursió. Hem estat una bona estona rondant per damunt la península, fent boniques fotos, i he tret dues llesques de pà amb tomàquet i un troç de llangonissa per fer una queixalada. El sol queia en picat, i m'he resguardat a l'ombra d'un pi. He intentat deixar-me dur per tot el que omplia els meus sentits: el sol, el ventet que duia aromes de terra i de mar, els colors, la musica de la mar i dels ocells, els ecos de la història... tantes coses per explicar en aquest blog..

Deixant ja la foradada he seguit el camí que féu l'arxiduc que, enlloc de pujar de nou cap amunt, va seguint arran de mar i du al Guix, allà on tenia la caseta de bany el nostre personatge, i d'allà arribar fins a s'Estaca. Però el camí ha estat engolit per la mar en la seva major part, i resulta una excursió difícil i cal fer-la amb temps: un altre dia la farem..i us l'explicaré. Us deixo aquestes dues boniques fotos fetes des d'aquest tram del camí. Jo torno cap a Son Marroig on he deixat el cotxe.

Camí de S'Estaca a Sa Foradada

Abans d'arribar a Son Marroig torno a mirar enrera i fem una foto més..

Tornem a Son Marroig on pago religiosament l'entrada de 4 euros per visitar el museu i el jardí. He intentat vendre-li la moto al guarda, que si sóc d'aquí, que si sóc afèrrim defensor de la Serra de Tramuntana i admirador del legat de s'arxiduc, que si tinc cara de "guiri".. però no ha "colat". De totes maneres la conversa ha derivat amb entrevista, li he dit que estava escrivint un blog que serà famós al món senzer.. i m'ha presentat la propietaria de tan bonica possesió, ni més ni menys que la néta del secretari de s'arxiduc Antoni Vives i Colom, que li ha fet gràcia que amb el meu accent gironí la bombardegés a preguntes, i m'ha explicat algunes històries...

 

Una de moros i cristians:

En els segles XVI i XVII, especialment durant el regnat de Felip II (1558-1598), Mallorca va estar constantment assetjada pels atacs corsaris, dirigits en general per l´imperi turc, a fi de debilitar a la monarquia hispànica a la mar Mediterrània. Les poblacions de la Serra estaven més aïllades i tenien més dificultats per aconseguir reforços en cas de necessitat. Alguns atacs van ser devastadors, com els que es van donar a Banyalbufar i Estellencs l´any 1546. Els habitants de Pollença vèncer en una coneguda batalla al temible pirata Dragut l´any 1550, mentre que hi va haver saquejos importants a Alcúdia (1551), Valldemossa (1552) i Andratx (1553).

En aquest paratge es produí una coneguda batalla: el 1582, cent cinquanta corsaris nord-africans foren derrotats per només cinquanta cristians sota les ordres de Mateu Sanglada. A conseqüència d'aquesta i altres nombroses incursions, es decidí construir un sistema de torres de defensa, com la Torre de Sa Pedrissa, per protegir les costes. Conta la llegenda que el forat de la Foradada és fruit d'alguna canonada d'aquella època..

i segons relata el propi arxiduc,  va ser precisament a la Torre de Son Marroig on es va produir el darrer rapte d'una donzella a Mallorca pels pirates.


A la mort de l'Arxiduc (1915) aquesta possessió, com totes les de Mallorca, passaren a les mans del seu secretari, el deianenc Antoni Vives Colom, i després de la seva filla Lluïsa Vives Ripoll, esposa del conegut pintor Antoni Ribas Prats. Actualment la possesió pertany a la seva filla Isabel Ribas Vives que la deixem aquí inmortalitzada..

 


amb la neta del secretari de l'arxiduc, actual propietaria Son Marroig;
li he preguntat si ja tenia hereu.. (és broma)

 

Quan va morir l'arxiduc la senyora Isabel tenia 15 anys;  la seva mare li havia intentat explicar quí havia sigut aquest noble personatge, historiador, geóleg, mecenes, arxiduc i pagès, viticultor, excursionista, bohemi, ecologista, poeta i amant d'una pageseta mallorquina... 

I per avui nosaltres ja hem complert, hem repassat un poc sa nostra història i hem estirat les cames. Fins aviat!!

de ben segur un dia hi seré a la posta de sol amb la meva Catalina Homar..

i aixó és perque no us perdeu

Iñaki Llopart - De l'Empordà a la Serra de Tramuntana-2011