 |
| cim de la Mola del Ram |
La Mola del Ram o Fita del Ram era una asignatura pendent que ens havia quedat entre el Galatzó i el Teix, entre Puigpunyent i Esporles. A pesar de la poca alçada (833m) he passat cinc horetes ben entretingut perdut enmig de boscos d'alzines, un autèntic laberint, una ginkana que hem superat gràcies a les indicacions de les fites que un cop més han estat el nostre gran aliat.
El bosc, tanmateix, ens ha deixat un reguitzell de ruines i diferents testimonis dels aprofitaments tradicionals dels recursos de la Serra, avui desapareguts i com ja us he ensenyat en moltes altres ocasions. He vist de tot: pous de neu, sitjes i cabanes de carboner, forns de cal, aljubs, murs de pedra en sec... i alzines i més alzines.. no hem sortit del bosc ni hem vist un raig de llum fins arribar ben bé al cim.
Aqui us en deixo el testimoni gràfic.
 |
| Camí de Son Ferrà a l'ermita de la Trinitat |
Aquest primer tram, com veieu a les fotos, és un bonic passeig, una excursioneta de nivell familiar que ja havia fet en dues ocasions: la primera amb ses meves filles, que vam conseguir arribar a l'ermita després d'una bona emboscada, ja que vam pujar pel dret com cabres. En una altra ocasió, amb uns bons amics ben arrelats a Mallorca vam pujar-hi a peu i a dalt ens esperava una bona paella amb la gent que cuida l'ermita.. tota una experiència d'inmersió illenca.. ahh, i un bon vi "peleón"!!.
Abans d'arribar a l'ermita ens aturem davant del Sant Crist que s'alça majestuós sobre el poble Esporles. Des de l'ermita hem seguit la nostra excursió fins al vértex geodèssic de la Mola del Ram.
 |
| El Sant Crist que s'alça sobre Esporles.. |
 |
| Esporles |
 |
| Ermita de la Trinitat |
 |
| Pou a l'explanada de l'ermita del ram. El cim que enmarca el pou és el nostre destí. |
 |
| Comencem a endinsar-nos al bosc.. |
 |
| On és el camí.??? |
 |
| Aah!! ja veig les fites.. seguim!! |
 |
| I aquí, veus les fites?? fixat amb el pilonet de pedres.. és el nostre camí! |
 |
| Enmig de la clariana s'endevinen les restes d'una sitja de carboner.. Na Bel des Molinar carbó a d'anar a comprar i diu que no hi vol anar perquè el carboner la vol enmascarar. ------ Carboner, bon carboner qué duis a dins es sarró? -jo duc sa meva suor d'onze dies de sitger (cançó popular) |
 |
| Weeepp!!!, aixó és un forn de calÇ. FORNS DE CALÇ A LA SERRA DE TRAMUNTANA Un forn de calç és una construcció tradicional de Mallorca, en la qual s’amuntegaven pedres calcàries per obtenir la calç. El procés per obtenir-la consistia en mantenir la pedra a uns 1000 o 1200 graus C. durant deu o dotze dies usant llenya com a combustible. Aquests forns es poden trobar en diversos punts de la Serra de Tramuntana. Temps enrere, la calç era un dels elements més imprescindibles de la nostra societat: totes les obres es feien amb calç, com a element cohesiu de l’argamassa, les cases es blanquejaven, els metges receptaven aigua de calç, les vinyes s’esquitxaven amb calç, les porcades es desinfectaven, encara hi havia moltes aplicacions d’aquest producte multifuncional. De fet, cada casa tenia un racó reservat a la gerra de la calç. Tanta demanda exigia una gran producció, que es realitzava als anomenats forns de calç, petites fàbriques en les quals, amb foc, es convertia la pedra calcària en calç.   |
(extret de "Forns de calç i els calciners, de www.masmallorca.cat)
Altra bibliografia interés:
 |
| un mur de pedra en sec, |
 |
| i un altre.. |
 |
| el que en queda d'una altre.. |
 |
| Això és un aljub per a la recollida i emmagatzament d'aigües pluvials.. |
 |
| i un altre aljub.. |
 |
| i aixó un pou per emmagatzemar neu.. |
I després d'una bona estona de gaudir d'aquestes restes d'un temps i de una industria oblidada enmig de les alzines, per fi veiem el vertex que corona la Mola del Ram.. ja som al cim!!
 |
| Cim de la Fita del Ram |
 |
Aprofito per gaudir dels únics ratjos de sol que m'ofereix l'excursió i de la bonica prespectiva del cim que vam fer ahir: el Galatzó. I tornem a baixar, i mentre passem entremig les sitjes de carboners sentim aquesta cançó.. |
Es carboner
Mon pare carbó va fer
fins a l'hora que morí:
carboner me va fer a mi,
perquè ell era carboner.
Dins es cor de l'alzinar,
damunt una muntanyeta,
tenc sa meva barraqueta,
que és tot quant me va deixar.
I allà dalt no estic tot sol,
tenc amb mi sa meva dona,
que és tan garrida com bona,
més hermosa que un sol.
I un infantó que tenim,
que és cosa de meravella,
sa mare i aquella estrella
són els tresors que jo estim.
Quan jo veig lo guapo que és,
per no posar-li màscara,
me rent ben neta sa cara,
deu mil vegades el bes.
Es color de cara meu
és negre com es carbó,
però sa de s'infantó
és blanca com llet i neu.
A veure'l me'n vaig correns,
quan tenc composta sa sitja;
quan me veu me fa sa mitja,
com un pasco de content.
Un mot de lletra no sé,
ni sé què cosa és escriure,
i, pels meu modes de viure,
res d'això tenc que menester.
Jo duc es carbó a ciutat
i, per vendre'l, em passeig,
de sentir trull i estabeig
arrib que estic marejat.
I només fris de despatxar-lo,
perquè es meu cap em va entorn,
per tornar-me'n ben de jorn
a dins el meu alzinar.
Allà el meu cor no està estret,
cap trava del món me lliga,
perquè és ampla sa garriga,
no m'atura cap paret.
Quan, de fer feina, rendit
me vull ajeure una mica:
els ocells me fan música,
ses murteres me fan llit.
Mates me tapen es fred
i me fan ombra ses alzines
i s'aigua de ses més fines
de sa font, en tenir set.
I s'aigua de ses mes fines
de sa font viva la bec
I ja està; fins una altre!!
