TORNA LA NEU A LA SERRA DE TRAMUNTANA I TORNA EL MEU BLOC

Fa gairebé dos anys que tinc aquest bloc abandonat. El recull d'excuses és vergonyós, i no us avorriré. Però avui és un d'aquells dies que dius: "va Iñaki!!, això ho els has d'explicar!!". Els has de fer reviu-re la teva petita aventura que has viscut a aquell petit grup de lectors pels qui et vas il.lusionar començar a escriure aquest bloc ja fa cinc anys; a aquells que t'agrada explicar-los els secrets que descobreixes a cada passa, a cada racó de la Serra de Tramuntana..: a la meva estimada, als meus fills, als meus pares i als meus germans, als meus bons amics d'aqui i d'allà.. 
Moltes vegades vaig sol per aquests caminois, però sempre vaig ben acompanyat, per l'Amo d'aquestes contrades, per tots els elements que m'envolten i embriaguen els meus sentits, per la vostra companyia, la teva companyia..

Avui et convido a fer una passejadeta pel camí de s'Arxiduc fins al Teix.. 

Neva tota l'estona, a voltes amb força. Queden lluny les moltes vegades que  he pujat fins aquí. Queda lluny aquell dia que pujàvem cofois amb el meu germà Pep, ara perdut enmig de la selva congolesa en missió humanitària... Avui fa vent i fred, molta fred. Quan s'obren clarianes ens meravellem amb l'espectacle blanc i blau, d'un mar d'arbres petrificats sota el blanc envolcall, i d'un mar blau, d'un fort blau que retalla majestuosament el perfil de la Foradada gairebé mil metres mes avall..

A la tornada la boira no ens deixa veure més enllà d'unes passes.. La sensació d'aventura és potent. L'emoció accelera el batec ja prou exigent de l'esforç. Breument s'apodera de nosaltres una sensació d'angoixa per si sabrem tornar a reconèixer les petjades que hem deixat a l'anada, que ara, la neu que cau amb ràbia, ens esborra..

Pels cingles de son Rul.lan

No és per res, però aquesta foto i la de la portada són per enmarcar-les! Potser m'animo a presentar-les en algun concurs..

Arbre d'hivern:

esquelet ressec amb saba adormida,

despullat d'ornament,

orfe de càntics, 

de remor i de vida.

Del xiuxiueig del vent

ets ja un instrument mut.

Les notes musicals

et fan tova catifa

ajagudes al terra:

humides, fosques, mortes,

absents de lluïssor.

Amb el fred blanc enganxat a la pell,

t'hi pengen de les branques

gelades teranyines,

que viuen un moment

si el sol les il·lumina...

(d'Aurora Marco Arbonés)

capricis de gel

Tens fred arbre meu?

Cap allà dalt en nostre destí..

Cim del Teix, 6 de febrer 2015

Era a cap a la dreta o cap a l'esquerra..?

Arbre perdut, arbre vençut.. no així pas jo

Seguim endevinant el camí, enmig la ventisca.. 

Murs de pedra en sec coberts per la neu, bonica postal

Voldria tenir un llagut

i una casa a la muntanya;

poder encendre un flam al vent

i un altre flam a la calma;

de dia estimar muller

i de nit les dones d'aigua.

Voldria ser tan divers,

tan lliure i divers com l'aire,

conèixer tots els camins

i jeure en totes les cales.

Voldria esbrinar els secrets

de les cambres de les dames

i estimar-les totes, fins

les que fossin maridades,

i morir, de mort suau,

un dimecres a la tarda.

("Cançó" de Miquel Martí i Pol)

Fins aviat!

Cim del Teix amb en Pep. (abril 2014, blog pendent publicar; prometo que ho faré!!.)
Una abraçada especial fins l'Àfrica!!

Iñaki Llopart
De l'Empordà a la Serra de Tramuntana 

NEU I NÚVOLS AL MIGDIA

Cim Penyal del Migdia, primera nevadeta gener 2015

Anem amunt, on la neu és més blanca:

que més amunt som més a prop de Déu.

Damunt la neu, guixats amb una branca,

farem dos noms: ben junts, el teu i el meu;

més al cimal, a la Creu que hi reposa,

li pregaremque ens guardi de perills;

i per ofrena, a falta d'una rosa,

farem dos noms. Els noms dels nostres fills!

(poema de Conxita Julià i Farrés)

Això té molt bona pinta!! La primera nevadeta d'aquest hivern ha deixat força neu per aquí dalt. Ficar-se al llit després d'una nit de guàrdia seria el consell d'una bona mare.. Però tú, aquí no neva cada dia i he decidit enfilar-me per la Coma de N'Arbona, i si la boira ens deixa, intentarem fer del Penyal del Migdia. En qualsevol cas es tracta és de passar una bona estona i estirar les cames!!. 

Què, t'animes a pujar cap allà dalt??

És una excursió curta, però molt vertical, així que anirem amb la primera marxa i reductora tota l'estona.. Neu per damunt dels turmells, així que ens cal encalçar-se les polaines!! 

Pou de neu, a la Coma de n'Arbona

Pasarem per boniques cases i pous de neu, que tantes vegades han estat protagonistes de les meves pàgines (coll des prat i cases de neu d'en Galileu),.. encara que no sempre amb neu!! 

Quan escric aquestes lletres encara tinc al calaix pendent d'escriure les meves primeres dues ascensions al Penyal del Migdia.. La primera em vaig quedar a uns metres del cim per culpa de la boira.. (Diuen que saber renunciar al cim té tant de mèrit com pujar-lo!). En qualsevol cas, resignat, vaig entretenir-me a fer un reguitzell de fotos als pous de neu de la coma de n'Arbona, amb idea d'explicar al lector la utilitat d'aquesta meravella, ara en perill d'acabar-se d'enrunar i desaparèixer per sempre... 

Imponent, majestuós el Penyal, amaga el cim darrera la boira..

En l'excursioneta d'avui en podrem veure uns quants, mentre anem pujant cap a l'imponent penyal, que amb les seves parets verticals i la boira que esborra el cim ens amenaça i s'enriu del nostre atreviment.. Però nosaltres seguim, enfonzant les botes Bestard i els bastons a la neu, a pas ferm, cap amunt..

Vinga amunt, que fa pujada!!

Quan l'esforç de l'excursionista esdevé en premi, s'obliden els moments de penúria, d'incertesa, d'esgotament.. Acabem el primer tram de la nostra ascensió. És el moment escollit per treu-re els quatre fruits secs (unes figues seques, ametlles i una mica de nous trencades), unes quelis, i la navalla que duc sempre al damunt amb que tallarem un formatge semicurat mallorquí, i fuet de la garrotxa. 

És el moment de mirar de reüll cap a dalt i veure que la cosa està complicada; molta boira. 

Malgrat aixó, fugaçment s'obre alguna clariana i localitzo la xemeneia que en permetrà burlar la pared vertical dels darrers cent metres i dur-me fins el cim. 

Allà dalt s'amaga el nostre objectiu... 

Torna a clarejar una miqueta; som-hi!

Anem deixant petjada a la neu..

Ens enfonzem gairebé fins els genolls dins la neu verge.. Millor així que no neu dura o gel, ja que no duc grampons. Anem fent ziga-zagues fins arribar al mur que ens separa del cim, i seguim pujant ara més verticalment, com si es tractés d'una escala de pintor..

Els darrers metres trancòrren per una bonica cornisa, que la seva verticalitat i la mica de gel que hi ha, la fan una mica perillosa. Cal extremar la prudència. Recorda: tens quatre fills i una esposa que t'esperen!

cornisa Penyal del Migdia

I arribem al cim!!

Cim del Penyal, 23 gener 2015

Després de mitja horeta mirant no congelar-me (es broma mare: vaig ben abrigat!!), s'ha obert alguna clariana que m'ha permés fer aquestes dues boniques fotos, del Puigmajor (el cim més alt de Mallorca tot seguint crestejant d'aquí on som, que és una base militar de l'exèrcit de l'aire.. i cal demanar permís per pujar-hi), i també del Massanella, ben cobert de neu..

Apareixen ses bolles del Puigmajor i es Morro d'en Pelut

Massanella

No he estat l'únic (insensat?) que ha pujat aquí avui. A dalt del cim ens hem ajuntat amb altres quatre excursionistes, bona gent, algun d'ells es notava que duien molts cims de més de 3.000 metres a les seves botes.. Ells tampoc volien desaprofitar aquella oportunitat que cada any, en algun moment o altre, de forma fugaç, ens ofereix la Serra, convertint-se en un dels "grans" del Pirineu, Alps,.. o de l'Himalaia.. Recordo que vam estar xerrant d'en Tolo Calafat, l'excursionista mallorquí que va perdre la vida a l'Annapurna.. Segur que ell hauria pujat aquí moltes vegades en dies com avui... 

I comencem a baixar, a disfrutar d'un descens ràpid..

I cap a baix, que fa baixada!!

I tornem a desfer el camí d'anada enmig de la boira, enmig del no-res, passant altre volta pels pous de neu que han pres un caire de poema romàntic, i ens parlen nostàlgics, d'histories d'altres temps, de nevaters que els omplien i els donàven vida,..

Enmig del no-res hi trobo tot el que cercava...

pou de neu a la Coma de n'Arbona

casa de neu

més pous de neu..

I seguim baixant la cinglera, contents per com ha anat el dia. S'han complert totes les expectatives. Hem fet exercici; les cames s'ho noten! Hem carregat piles i hem assolit el cim en un dia complicat. I el més important: tornem sans i estalvis!!

Mirem de nou cap on venim i no veiem res, però sé que hi he estat, que no ha sigut un sommi, i si ha estat un somni.. qué bonic!!

Font dels coloms, on farem la darrera "mossegada" abans d'anar cap cercar els nins al cole i cap a casa..!!

Ningú no m'entén el mal,

ningú coneix el que em mata,

sinó una nina que hi ha

que és la meva enamorada.

Un dia jo l'encontrí,

l'encontrí a punta d'alba;

al torrent de Sant Martí

l'encontrí que ensabonava.

Jo li dón el Déu-te-guard,

paraula no m'ha tornada;

jo que li torno a donar

i ella calla altra vegada.

 Jo no sé amb què compara't,

amb el vent o amb la gelada;

te compararé amb el vent,

que cada hora fa mudança:

al dematí vent serè,

a les onze marinada,

a migdia vent de dalt

i a la tarda tramuntana.

(Muntanyes del Canigó; fragment)

Iñaki Llopart
De l'Empordà a la Serra de Tramuntana