COLL DES PRAT I CASES DE NEU D'EN GALILEU

Dilluns 21 març. El nou apps que m'he descarregat (Runtastic) per l'iphone m'indica que he caminat 4 hores i 21 min, un recorregut horitzontal de 18,44 kms, he pujat 998 metres i he cremat 1370 calories. No sóc partidari de fer curses a la muntanya, però avui he començat a caminar passades les 11:00 i volia a ser casa abans de que arribéssin sos nins del cole. L'excursió d'avui és fàcil tècnicament i sense perills, doncs tota l'estona anem seguint el recorregut de la GR-221, la ruta de la pedra en sec o el que he anomenat per aquest blog la ruta "transtramuntanenca". Això sí, hem anat fins el seu punt més alt , el Coll des Prat que passa a uns 200 metres just per sota del cim del Massanella. Hem començat a caminar a l'embalssament de Cúber, i el nostre destí ha estat el Puig d'en Galileu, que normalment es fa des de s'altre costat, des de Son Macip, pujant per les voltes d'en Galileu i passant per ses cases de neu que ja en vaig parlar i deixar alguna referència en blogs passats. Avui en deixo unes bones fotografies. Un altre ingredient de l'escapada d'avui són les vistes sobre la Badia d'Alcúdia i de Pollença un cop assolim el coll des Prat, d'on tanmateix tenim unes precioses panorámiques del Puig Roig i del Tomir.

Cases de neu al Coll des Prat

Panorámica des del coll del Prat, quan de sobte, en arribar als 1.200 metres, apareix davant del fatigat excursionista el seu premi: un dels més bonics escenaris de la costa mallorquina.. Serveixi com a portada del blog d'avui.

Aquest és el plànol de l'excursió que m'ha registrat el GPS, on hi he afegit les cotes més importants i us féu una idea de la ruta.

Comencem a caminar des de la Font des Noguer, just passat l'embassament de Cúber ; voltem cap al Gorg Blau seguint el trajecte que va cap al Puig dels Tossals Verds o al refugi que porta el mateix nom, però en arribar a la Font des Prat seguim la GR-221 en direcció Lluc. Fins aquí res nou pels que seguiu aquest blog.

Enfilem poc a poc el camí que va agafant alçada mentre travessa un bonic alzinar.. Novament ens meravellem dels murs de pedra en sec, ..

dels rotllos de sitja de carboner...

En passar per la Font des Prat he sentit l'esquellot d'una vaca que pasturava,  i  m'ha portat a la memòria el resó d'aquell vell poema de Joan Maragall. Com que anava a ritme d'ultra-trail he pensat que ja m'hi aturaria de tornada, per refrescar-me a la font... Així ho he fet, però la meva vaca cega ja no hi era...

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d'esma pel camí de l'aigua, 

se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb so posat ferm d'altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l'esquellot mentre pasturen

l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica

i recula afrontada.. Però torna,

i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l'embanyada testa

amb un gran gesto tràgic, parpelleja

damunt les mortes nines, i se'n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil.lant pels camins inoblidables,

brandant lànguidament la llarga cua.

(La vaca cega. Joan Maragall)

I com explicar-vos de la vida que es respira enmig del bosc.. A la fotografia és difícil d'entreveure els ratjos de llum que s'escolen enmig del frondós bosc d'alzines, i més difícil encara sentir els ocells que ens regalen una simfonia única, un cant de benvinguda a la primavera que avui estrenem..

 Fins hi tot m'he parat per escoltar-los.. No hi entenc d'ocells, però de ropits puc assegurar-vos que n'està ple, i que no ténen por de l'excursionista que s'hi acosta fins escasos metres per demanar-los permis per passar per ca seva..

Ja hem deixat el bosc i seguim pujant, sota els ratjos verticals del sol, pel Comellar des Prat. A mà dreta deixem el Puig de ses Bassetes, i a mà esquerra la Serra dels Teixos (la foto és mirant enrera, en el sentit de la baixada). 

Ara, més amunt,  veiem bé el Puig de Ses Bassetes a mà esquerra i al fons, qué us he de dir: ja ho sabeu: Franquesa, Tossals, Rateta, Alfàbia, Teix.. un pupurri de la Tramuntana; els experts endevinareu fins i tot el Galatzó al final de tot.

Ja estem al punt més alt de la GR, el Coll de ses cases de neu o coll des Prat, a uns1200 metres. Un gran mur de pedra en sec ens recorda que aquí dos senyors d'aquells temps tenien clar on acabaven les seves terres. Allà dalt hi ha el cim del Massanella; des d'aquí també s'hi pot pujar, anant a cercar una escletxa o xemeneia per on és més fàcil. El camí clàssic és des de la possesió de Comafreda que és el que vam fer amb en Xisco i en Carles. Un dia pujarem per aquí..

I ja estem dalt del coll; ens esperen uns xotets que donen un aire pessebrístic al bonic escenari: davant a l'esquerra tenim el Puig de Galileu: està clar que hem de baixar fins al Coll del Telègraf i després tornar a pujar. Darrera el Galileu, a l'esquerra treu el nas el Tomir, que tanmateix amaga darrera seu el Cap de Formentor. Ja tinc ganes de fer el Tomir per veure-ho. Al fons la badia de Pollença i cap a la dreta la seva germana gran, la badia d'Alcúdia.

I aquí deixem testimoni d'un dels elements més característics d'aquestes contrades: les cases de neu. Des del coll des Prat fins a les voltes d'en Galileu hi ha un bon grapat d'aquestes construccions, ara en desús i en ràpida decàdència, que altra temps emagatzemava el dit "or blanc". 

Baixant cap al Coll des Telègraf o Coll de sa Mola (crec que també li diuen el "coll de sa línia"). Al fons el Puig Major i la Serra de Na Rius.

Restes de les cases de neu coll des Telègraf..

i una altra amb el pla de llevant i la badia d'Alcúdia com a teló de fons.

el temps, els fenómens metereológics i les plantes (potser també en Zapatero) són els responsables d'anar esborrant del passat aquesta relíquia..

Però que ningú es preocupi; des de dalt del Galileu, vaig veure que les cases de neu que hi ha a les Voltes d'en Galileu hi estan treballant operaris, i algunes ja estan completament restaurades. Quan pugi el Galileu per l'altra banda ja us ho explicaré. Ara us en deixo la resenya perque veieu com era una casa de neu

Deixem les cases de neu, el coll del Telègraf i enfilem per un caminoi cap el Puig d'en Galileu..

amb aquesta pedra és difícil ensopegar; és de les que es veu..

Cim del Galileu, ultims metres.. Darrera el Tomir, i més enrera Formentor..

I ja som a dalt; ara disfrutem d'unes magnífiques vistes i ja tenim clar que el Tomir no trigarà gaire en "caure". Allà baix Binifaldó i Lluc.

Aqui us deixo unes indicacions perqué ningú es perdi; amb copyright (ses meves xiruques) inclós.



l'autor del blog des del cim del Galileu



Mirant cap a Nord-Oest veiem les "voltes d'en Galileu", que és el camí de pujada clássic per fer el cim que hem fet avui. Es veuen les "S" que fa aquest vell camí de nevaters que arriba fins al municipi d' Escorça. Tanmateix s'intueix l'anomenat "Entrefoc", inici del Torrent de Pareis que ens durà fins Sa Calobra en una de les rutes més clássiques de l'illa no exenta de perills i emocions.. 

Apuntem amb la cámara cap a nord i veiem el Puig Roig i tanmateix el camí que el cerca; veiem el quarter des Carabiners i el Cosconar .. però tampoc adelantarem aconteixements d'una bonica excursió que farem un d'aquests diumenges (unic dia que els senyors March, una senzilla familia de Mallorca, permeten el pas per la seva finca..)

i tornem a mirar cap a llevant... Respirem profundament i ens omplim dels aromes que ens du fins aquí dalt la tramuntana... i si seguim respirant encara més profundament, amb els ulls tencats, sentim a dins la remor de la mar salada, de barques marineres i gavines.. que em racorda que sóc viatger de la mallorquina nau que parlava el poeta, mentre deia adéu a la seva Pàtria estimada..

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;

O serras desiguals, que allí en la patria mia

Dels nuvos é del cel de lluny vos distingia

Per lo repós etern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montsey, que dés ton alt palau,

Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,

Guaytats per un forat la tomba del Jueu,

E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

(Oda a la Pàtria. Bonaventura Carles Aribau; 1832)

Fins aviat!!