DE L'EMPORDÀ A LA SERRA DE TRAMUNTANA: de setembre 2013

M'havia resistit fins avui. Sabia que tard o d'hora hauria de venir a veure-ho amb els meus propis ulls, i plorar sobre la terra cremada pel foc d'aquest estiu; el desastre que va afectar l'extrem més occidental de la Serra de Tramuntana, des de la Trapa fins a la falda del Galatzó..
Avui he fet el tram de la GR, des de Sant Elm fins al Coll de sa Gramola, 10 kms anar i 10 tornar, a bon ritme, i un desnivell acumulat de 2.000 metres. El turmell esquerra s'ha portat bé.
Les bucòliques vistes sobre l'illa de Sa Dragonera i Cala en Basset, l'imponent visió de l'esquerpada costa nord de la Serra endinçant-se precipitadament a la Mediterrània, el romaní que s'ha resistit a les flames i segueix embellint i omplint de fragància els pulmons mentre camino, o els ocellets que ben aviat han volgut tornar a casa seva i juguen com per oblidar la recent desgràcia, han estat un bàlsam prodigiós que han apaivagat la ràbia i la tristor en contemplar la mort del bosc.. del meu bosc..

No sé que li ha passat al meu iphone però ja no fa les fotos com al principi, queden els contorns distorsionats; crec que hauré de renovar el material de treball.. En qualsevol cas us deixo aquí algunes de les estampes que he recollit el dia d'avui.

Dragornera i Cala en Basset

Ja hem deixat enrere les pinedes de Can Tomevi i agafat alçada suficient per omplir tots els sentits en la primera paradeta. Mentre menjo un grapat de fruits secs contemplo Sa Dragonera com dorm mansa i majestuosa dins un mar de blau intens. Sota els meus peus, idílica, s'amaga la Cala d'en Basset, amb la seva torre de guaita que vigila que el dragó no desperti del seu encanteri...

Cala en Basset; fixeu-vos amb la torre de guaita.. De tornada hi passarem per remullar-nos els peus!

Vall de Sant Josep i la Trapa, des del Coll de ses Ànimes

En arribar al Coll de ses Ànimes ens dirigim a l'Oest cap a la Vall de Sant Josep, on hi ha la possesió de la Trapa, anomenada així perque fóu ocupada per una comunitat de monjos trapencs ara fa dos-cents anys. Actualment la finca pertany al Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa. L'any 1994 ja va patir un incendi devastador, del quan s'endevinàven ja signes de recuperació...Diuenn que "sempre plou sobre mullat.." O era "crema sobre.."? Des de la meva posició contemplo la vall, i començo a fer-me una idea de la magnitud de la tragèdia.

Aquest disc fóu una de les moltes accions solidàries per reunir mitjans econòmics per la recuperació de l'incendi del 94. Si us dic que hi participàren Serrat, Llach, Tomeu Penya, Raimon, Marina Rosell.. us fareu idea del ressó que va tenir...

Ben aviat topem sobtadament amb el bosc novament cremat, 20 anys després.. El camí, abans amagat entre els pins, ara és evident. Fins i tot s'endevinen nous caminois per descobrir.. Marges i margeres arreu son testimonis que en un temps fóren terres de conreu..

El càrritx és qui primer s'anima a tapissar de nou amb verd aquesta taca negra de la serra..

Mentre camino entre cendres començen a resonar dins meu aquelles estrofes d' Juan Manel Serrat que fet nin cerca amb angoixa les respostes d'un pare que se'l mira amb ràbia i impotència...

"Pare

digueu-me què

li han fet al bosc

que no hi ha arbres.

A l'hivern

no tindrem foc

ni a l'estiu lloc

per aturar-se..."

Deixem enrere la Dragonera i Sa Trapa.. Seguim caminant i taral.lejant...

"Pare, que el bosc ja no és el bosc

Pare, abans de que no es faci fosc

ompliu de vida el rebost.

Sense llenya i sense peixos, pare

ens caldrà cremar la barca,

llaurar el blat entre les enrunes, pare

i tancar amb tres panys la casa

i deia vostè..."

Anem fent camí fins arribar a Puig de Ses Basses, que amb 470 metres és la Talaia amb cara i ulls més Occidental de la Serra, des d'on ens sorprén la majestuositat d'una Serra que s'endinça ferotge i sobtadament cap al fons marí..

Cim Puig de Ses Basses (470 m)

La Costa Nord, una meravella amenaçada només per l'home..

El paisatge, imponent, fa que per uns instants ens oblidem de la crueltat de les flames..

Anem deixant enrere esquelets de pins i arbustos...

"Pare

si no hi ha pins

no es fan pinyons

ni cucs, ni ocells.

Pare

on hi hi ha flors

no es fan abelles,

cera, ni mel"

Aquestes palmeres també s'han resistit passar a millor vida, encara que el tronc negra delatarà durant molts anys la seva sort..

Al fons la Mola de l'Esclop

"Pare

que el camp ja no és el camp

Pare

demà del cel plourà sang.

El vent ho canta plorant.."

Omplo el pit del perfum de flor romanial, que en aquet indret s'ha resistit a la devastació

I ja acabant us poso una estrofa d'una de les cançons del disc que abans hem citat, que m`ha semblat prou bonica..

"Jo només tinc un desig d'amor,

un poble i una barca

Desig d'amor per no perdre mai el plaer d'enamorar-te,

Un poble que em deixi compartir la joia d'estimar-se,

i una barqueta, per si la mar la mort volgués donar-me"

(Alè, de Lluis Llach)

I tornem per on hem vingut.. Hem fet una bona caminada, vint kilèmetres a bon ritme. Bones sensacions, com diuen els esportistes. El dia insuperable. Suor amb pols i cendra arreu. L'amargor se l'endú la brisa marinera. Somric en comprovar que la vida sempre s'obre camí, a pesar de nosaltres.

Fins aviat.

Iñaki Llopart
De l'Empordà a la Serra de Tramuntana
Septembre 2013

Uep!!

De nou entro en aquest capítol per afegir-hi un parell de fotos del cap de setmana. Estem a mitjans de març del 2014, ja ha passat mig any que vaig fer el blog de la Serra Cremada. Avui hem participat en una iniciativa de voluntariat per a la reforestació de la Serra. Una experiència inoblidable, i molt formativa pels nins!. Hi hem anat tots, fins al més menut de casa. Tothom ha pencat de valent, a pesar que el dia no ha acompanyat massa. Hem treballat amb fred i pluja, enmig de la boira.. Us en deixo aquestes imatges...