1 de des. 2018

El perqué del meu blog: DE L'EMPORDÀ A LA SERRA DE TRAMUNTANA


Cim del Teix, un clàssic de la Serra de Tramuntana

.. jo conec molt bé aquesta terra, aquestes cales i aquestes muntanyes; hi pujo sovint, moltes vegades tot sol. 
Amb dies nets i clars, amb fred i vent, amb boira o neu..
Tan se val; sempre hi trobo el que cerco... 



Serra de Tramuntana, des de Na Seca. Un dels meus racons "secrets" quan em vull perdre.. 

"Torno de la dolçor de les muntanyes
i de veure el mar blau de dalt dels cims:
tot era ple de llum i alegria;
pels plans brillaven tremolant els rius.

Tot era prop i lluny, i tot tenia

com una resplendor d'eternitat;
aquell repòs que l'ànima somnia
per quan aquest camí s'haurà acabat."

(Joan Maragall)


La costa nord de Mallorca des de la Foradada. .


Jo vaig néixer a l'Empordà, la terra d'en Josep Pla, d'en Salvador Dalí i d'en Lluis Llach. 

Ara visc a l'illa dels poetes Costa i Llobera i de Joan Alcover, la que va pintar Russinyol,  i la canta Maria del Mar Bonet...

Jo no sabia que "l'Empordanet" de Josep Pla tenia una terra que li era germana, una illa a la deriva que un dia s'agosarà endinsar-se a la mar. Que compartia els mateixos olors, les mateixes tonalitats en les seves cales, les seves pinedes i els seus pobles vora la mar... On ses muntanyes s'alçen imponents, per poder seguir guaitant, enyorades, el Massís del Canigó..

I jo conec molt bé aquesta terra, aquestes cales i aquestes muntanyes; hi pujo sovint. Moltes vegades tot sol. Amb dies nets i clars, amb fred i vent, enmig de la boira.. Tan se val; sempre hi trobo el que cerco... 

És l'hora d'explicar-vos, amics meus,  els secrets de la Serra de Tramuntana, els seus paisatges, les seves llums, els seus tresors més amagats.. 
I us ho explicará algú que ve de la terra de la tramuntana, de l'Empordà, que ha descobert un altre Empordanet que s'exten des dels cim del Galatzó fins el Tomir, de Sant Elm fins a Pollença, i que mor dins la mar més bella, la que acarona Cala Deià...



Serra de Tramuntana, des del Cim del Massanella

Des del Mirador de "Ses puntes"

Postal d'hivern, camí del Teix. 

Badia de Pollença i Alcudia al fons, des del Coll de ses cases de neu..

Cala Deià, probablement el lloc més bonic del món, i on somnio en fondejar el llaüt de la meva vellesa..






El dia que vaig començar a caminar..


A la dreta, amb els dos germans grans, en Xavi i en David, coronant un cim (no recordo quin..)



De petit ja anava sovint amb el pare i els germans grans d'excursió per les Gavarres, al prelitoral empordanès; al castell de Solius, al Santuari dels Àngels, al Montgrí..  A vegades fèiem bones caminades anant a caçar perdius o conills, a caçar espàrrecs, o caçar bolets... que allà tot ho cacem.. O  anant a pescar davant les Illes Medes o pel Cap de Creus.. Quan el sol sortia ens trobava caminant entremig de pedres i arbustos cap el nostre secret del Cap Norfeu.. Quans records...!  Em vénen a la memòria vells aromes de romaní, de mar salada i musclos al vapor... 


Més endavant va ser amb la "Colla de la barretina", una colla excursionista gironina on el pare i tenia bons amics, vam pujar el Far, el Bassegoda, .. vam fer la "volta dels 40 kms" pel pla de l'Estany (encara les meves cames ho recorden!)..

De la mà del grup excursionista del Bell-lloc, amb el senyor Sabater i el senyor Bosc al capdevant vam continuar la conquesta del pirineu gironí.. El Torreneulesla Tossa d'Alp, els diferents cims de l'olla de Núria, el BastimentsPic de l'Infern,.. el Puigmal.
 

Castell del Montgrí, al cor del baix Empordà, excursioneta familiar recordant vells temps.. El Pirineu al fons..




"els Quatre Grans" i en Brac, d'excursió amb el pare a Solius

  Ja fós pujar un pessebre per Nadal, amb fred i neu, o bé a l'estiu en els campaments a Meranges o Esterri d'Aneu, la muntanya mica en mica s'anava ficant dins meu, anava formant part de la meva essència.. 

Era l'esència que destilaven l'olor de pi negre, la terra mullada, les mil flors de tots colors... 
Era el soroll del vent que apretava dalt la carena o que s'esmunyia entremig dels arbres a la fondalades.. 
Era el soroll de l'aigua del desglaç que baixa amb força fent cascades i gorges capritxoses a cada vall.. 
Era el degoteig de la font a l'estiu.. Eren les velles cançons del camí o a la vora del foc...
Era cant del ropit enmig la roureda, el mugit del bestiar pasturejant a les prades o el silenci infinit dalt del cim...

M'encanten els silencis, els llargs silencis, que em deixen escoltar les muntanyes, que em deixen sentir la força de tot el que m'envolta, que em permet veure amb nitidesa tot el que s'amaga fora, tot el que s'amaga dins de mi...



Dalt del cim et sents petit enmig la grandària que t'envolta, però gran per tot e que t'ha donat el camí.. (excursió pels Highlands, Escòcia)

Recordo amb molt de carinyo l'etapa universitària. Va ser amb els companys del col.legi major que em vaig batejar en un tres-mil.  Si no recordo malament el primer va ser el Possets per la vall d'Estós i després l'Aneto amb el seu pas de Mahoma.., la Pica d'Estats, el Monte Perdido, el Vignemale.. 
L'ex-professor i amic Joan Muntaner em va llicenciar en el coneixement i respecte per les lleis de l'alta muntanya. Recordo aquella nit d'estiu de cel estrellat, fent vivac a dos-mil metres, amb el gorro tapant fins les orelles i el sac de domir fins el nas, mentre m'explicava on s'amagava cada planeta, cada galàxia o constel.lació en aquell mar de mil llumetes que teníem per sostre...

Ja fa quelcom més de vint anys que teniem vint anys.. l'edat en que un es menja el món.. Recordo quan amb els col.leges de la facultat de medicina vam decidir una tarda anar caminant fins al Santuari de Montserrat a peu.. des d'hospital de Vall d'Hebron on estàvem estudiant la carrera, atravessant Collserola i de nit! Vam arribar al Santuari de bon matí; en Joan i l'Isaac encara recordaran les ampolles als peus..!

Amb el mateix grup vam fer un recorregut de varies jornades per San Maurici-Aigues Tortesels Carros de Fóc. Recordo quan una tempesta ens va obligar a refugiar-nos i passar una nit a una cabana de pastors... i quan enmig la foscor va entrar una vaca dins el nostre resguard improvitzat...


Sóc el del mig, fent un anunci de coca-cola (és broma) tot pujant el Possets; en Joan Muntaner és el de l'esquerra, amb el passamuntanyes.


Els Carros de Foc, ja fa gairebé 20 anys..



"Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
Oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
Per lo repòs etern, per lo color més blau."

(A la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau)



Arribada a l'illa de la calma


Quan vaig arribar a s'illa, un dels meus neguits era la continuitat amb el muntanyisme, renunciar al piolet i als crampons.., a les grans excursions pels cims més alts dels Pirineus..
Però la descoberta de la Serra de Tramuntana ha superat totes les expectatives. Els isards han estat sustituits per ovelles tretes d'un pessebre, els avets i el pi negre per camps d'oliveres, garrovers i herbes aromàtiques; els glaciars per camins empedrats, marjades de pedra en séc i pous de neu.. 
I a l'horitzó un element nou: un mar d'intens blau que veu morir els cims d'aquesta serralada en la seva cara nord, un espectable de ferotge bellesa que no es troba en cap altre lloc...


Camí de Port des Canonge



Sa Dragonera i Cala en Basset, a l'oest de la Serra de Tramuntana

 

Costa nord, a prop del Caló de S'Estaca


Barranc de Biniaraix
Serra de tramuntana des del Castell d'Alaró


Per sobre els núvols, camí de s'arxiduc

Camí de s'Arxiduc amb fred i neu


Aprop de l'Avenc del Silenci, volta als Tossals
Serra de Tramuntana i costa nord de Mallorca des del Puig d'en Basset


Som-hi doncs, comencem aquest camí junts; ens queda molt per descobrir! 
Per cert, ja que algú m'ho ha preguntat: totes les fotos estàn fetes amb el meu movil!!



"Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg.

I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius per a demà.
Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar"

Que tinguem sort, de Lluis Llach
(quan vulguis la toquem amb sa guitarra!!)



A reveure!!
Iñaki Llopart



Capítol original 2010, modificat el febrer 2015, novembre 2018. 


17 de nov. 2018

Pels voltants de Lluc. MOLETA DE BINIFALDÓ.


 Si mai us escapeu pels voltants de Santuari de la Mare de Déu de Lluc i voleu fer una passejadeta tranquil.la pel cor de la Tramuntana sense suar massa, aquesta és la vostra: Volta a la Moleta de Binifaldó.

Ja heu vist que el meu blog no és el típic d'excursionista: aparca aquí, camina 300 metres i gira a la dreta, després del portell a l'esquerra, passa aquell botador,  segueix aquell mur de pedra en sec.. No, per això ja en hi ha uns quants de fantàstics i que podreu veure els enllaços abaix a la dreta que us recomano... 
Aquí només pretenc deixar per escrit les sensacions viscudes de les meves escapadetes i compartir-les amb tú, quatre apunts culturals del lloc en questió, amenitzat amb quatre fotos fetes amb el meu movil, amb tota la intenció d'un professional i amb tota la il.lusió d'un aficionat! Apa, som-hi!


Avui no vaig sol, tinc una acompanyant de luxe!
La tardor ja ha ben entrat, i les seves llums tímides s'escolen enmig la boirina, tenyint amb una paleta de colors ocres i verds tristots el fullam que tapissa els boscos d'alzina.. El cirerer d'arboç (s'arbocer com diem aquí) i els bolets que ja surten arréu dónen la nota de color més viu.. La molsa cobreix el rocallam i reté la humitat que ho impregna tot. S'escolten els torrentets alegres a les fondalades, i si et quedes aturat en silenci una estoneta veuràs algun ropit apropar-se agosserat.. Els xotets pasturejen al.liens al plujim que ens acompanya durant la nostra excursioneta..


Arbocer


Els xotets sempre presents en les postals tramuntanenques




 
Alzina d'en Pere. Catalogada com arbre singular. Té uns 20 metres d'alçaria, i una capçada de 19 metres de diàmetre. Edat estimada d'uns 500 anys.


Font de mina

Les fonts de mina o qanats provenen de la cultura àrab. Ens deixaren aquesta tècnica que consisteix en un sistema de captació d'aigua que força la seva sortida generant una font.
Es fa un pou fins que s'arriba al nivell freàtic. A partir d'aquí es traça una galeria (mina) fins que s'arriba a la superfície del terreny. Depenent de la longitud d'aquesta galeria cada “x” metres hi ha pous d'aeració que servien per treure el material sobrant de la galeria (terra i roca) i per ventilar.
La font de mina més llarga de Mallorca es troba a Crestatx, sa Pobla, amb una llargària de 540 metres.
En el cas de la serra, moltes vegades aquestes fonts de mina solen tenir pocs metres.
Segurament eren fonts naturals que se sabia que hi eren. Aquestes fonts no tenien una sortida clara i s'havia d'excavar una galeria. D'aquesta manera es feia la mina metres endins amb una lleugera pendent entre l'ull de la font i el punt de sortida exterior i es canalitzava l'aigua.
Hi ha fonts de mina que tenen canalitzada aquesta aigua cap a safareigs i així s'asseguraven la reserva d'aigua en època de sequera o que no plovia


La molsa tapissa el rocallam i ho impregna tot d'una fresca olor d'humitat arreu..


Cases de Binifaldó 



La possessió de Binifaldó, situada al peu del puig Tomir, envoltada per velles i frondoses alzines per una banda i sementers de conreu per una altra, és avui un Centre d’Educació Ambiental. El topònim Binifaldó marca clarament l'existència d’una antiga alqueria islàmica, si ens atenem al prefix bini-. La seva etimologia seria de l’àrab Beni Haldun, “fills de Haldun”. En el repartiment de l’illa de Mallorca, després de la conquesta de Jaume I, va correspondre a l’Orde del Temple. Des del segle XV la propietat passà per diferents mans, fins que va ser donada, l’any 1682, al Santuari de Lluc. Com la finca de Menut, Binifaldó va passar a l’Estat per expropiació el 1897. Actualment és gestionada per la Conselleria de Medi Ambient. 



El llampúdol bord (Rhamnus ludovici-salvatoris) és un arbust endèmic que deu el seu nom a l’arxiduc Lluís Salvador. El reconeixerem fàcilment perquè les seves fulles, amb el marge dentat, són verd obscur per l’anvers i verd clar pel revers


Ja veiem LLuc allà baix. Vinga que ja falta poc!!
Santuari de LLuc





Erosió càrstica. Les formes que l'erosió ha dibuixat als pedregots d'aquest indret són unics, i semblen més propi d'un altre planeta..

El darrer raig de sol que s'escola agonic per darrera el Puig Major ens acompanya fins el nostre lloc de repòs tramuntanec aquesta nit..